Ensenyar a aprendre i que ningú resti enrere

Article publicat a CatalunyaPress el 18 de setembre de 2013

Cal parlar d’educació i molt. Algunes xifres de la situació amb la que comencem el curs denoten la ceguesa, a parer meu, de les polítiques educatives dels actuals governs a Catalunya i a Espanya.

Fa pocs dies el ministre Wert presentava l’informe “Datos y cifras del curso escolar 2013-2014” segons el qual els beneficiaris de beques cauen en 24.500 respecte l’any passat i 578.549 beneficiaris menys pel que fa a ajudes en general, principalment llibres de text i material escolar. A Catalunya comencem el curs amb més alumnes, el mateix nombre de professors, i el tancament de línies principalment de l'escola pública, el que suposa un augment de ràtio per aula. I sobre el pressupost destinat, és difícil conèixer a on s’estan aplicant els ajustos i a on les prioritats, donat que no en tenim de pressupost, o millor dit, prorrogat el del 2012 que, per cert, va ser aprovat per CIU i PP. En qualsevol cas sense el debat democràtic i parlamentari que correspondria.

Els pressupostos i les polítiques indiquen quines són les prioritats dels governants. Vivim sotmesos a la dogmàtica reducció del dèficit, i per tant sota una interpretació ideològica de l’austeritat. Observant el que no són prioritats, és pel que parlo de ceguesa en les polítiques educatives, perquè crec que s’està fent just el contrari del que caldria. Perquè defenso una vegada més que la millor inversió que pot fer un país és en el seu capital humà. Perquè el pressupost adreçat a l’educació no s’ha de considerar com a despesa, sino com a inversió. Perquè és l’educació el fonament de la igualtat d’oportunitats i per tant de la cohesió i el benestar d’un país. Perquè necessitem construir un nou model econòmic basat en el coneixement i no en l’especulació. Perquè és el coneixement el que ens farà més competitius i amb més capacitats, individuals i col.lectives. I veig les prioritats molt allunyades d’aquestes estratègies.

Sovint ens emmirallem en el sistema educatiu de Finlàndia pels seus bons resultats. Breument, quines són les bases del seu èxit i comparem amb el nostre sistema. El mestre i la mestra és una figura de prestigi i altament valorada per la societat filandesa. La comunitat educativa és un tot amb implicacions compartides, professorat, famílies i entorn (recordem els plans d’entorn de la LEC i la participació de tota la comunitat). Existeix una estabilitat política consensuada en matèria educativa (la llei Wert serà la setena reforma). El mètode pedagògic es basa en ensenyar a aprendre (primordial per una societat en transformació contínua) i que ningú resti enrere (primordial pel progrés col.lectiu). S'aposta per l' autonomia de centre (novament la LEC) i l’educació pública com a paradigma d’excel.lència (la llei Wert és un clam a la desigualtat entre les dues xarxes i l’adoctrinament). I la gran diferència que indica la importància que li donem a l’educació: Finlàndia destina el 6% del PIB i Espanya el 4.5%.

Estic convençuda que les actuals polítiques faran créixer les desigualtats socials perquè trenquen la igualtat d’oportunitats. Letal pels objectius que assenyalava al tercer paràgraf. I la desigualtat, com tan bé argumenta l’economista Anton Costas, és un gran i potent disolvent, a nivell econòmic, cultural, social i polític. És per això que faig la darrera reflexió: l’actual política educativa, és ceguesa o ideològicament calculada?.

foto pròpia