Translate

dimecres, 3 d’abril del 2013

L'estafa de les preferents, un cas de falta d'ètica

Article publicat a CatalunyaPress el 3 d'abril de 2013


Les participacions preferents i altres productes tòxics és un dels signes evidents que la crisi és també conseqüència de la manca d'ètica. Embogits per la situació econòmica, apressats per la caiguda de la bombolla que va fer viure el fals temps daurat.

Posar rostres als titulars és un exercici recomanable i necessari. Qui són els afectats per les participacions preferents, centenars de milers a tot l’Estat. El que conec de la meva ciutat, Mataró, on milers de persones i famílies estan afectades per Caixa Laietana i després per Bankia (es calcula que el 12% de la població). Gent treballadora, molts vinguts d’arreu de l’Estat que van obrir el seu primer compte corrent a l’oficina del barri i van confiar el fruit del seu treball. Que amb molt d’esforç han pujat els fills, el barri i la ciutat. Que ara la majoria són gent gran i els tocaria viure tranquils i no manifestant-se al carrer per reclamar el que és seu i és de justícia. Alguns no només ploren pel que és seu, sinó perquè amb els diners que ara no tenen podrien ajudar al fill que està a l'atur. Veuen la impunitat que no depura responsabilitats, veuen com els estafadors marxen amb indemnitzacions escandaloses i ells resten sense resposta.
La immensa majoria no són inversors, són estalviadors. És el fruit del treball, no del capital. L’estafa és la regla general, no l’excepció. Frau perquè no es van seguir tots els requisits i tràmits ni hi havia un mercat secundari. Burla perquè és un abús de confiança basat en la fidelitat de l’oficina bancària de tota la vida.

I al primer engany li segueix un altre, el canvi de preferents per accions. Després de la fusió d’algunes entitats financeres amb Bankia, aquesta va comercialitzar el bescanvi de preferents per accions, amb pressió, falsetats i amb presses sobre els titulars, molt poc abans de la seva fallida. Quanta falta d’ètica!. Les entitats bancàries que més agressivament han comercialitzat aquests productes són les que han necessitat el rescat amb fons públics poc temps després. I no és casualitat. És aquí on l’Estat té un deure, ja no amb les entitats financeres, sinó amb els ciutadans als que representa. Qui rescata les persones?.
Davant tota aquesta situació, qui canalitza la veu de la desesperació i la impotència?. Un altre cas on el moviment ciutadà pren la iniciativa amb plataformes com la d’Estafa Banca. És innegable que es qüestioni un sistema que ens fa més vulnerables. Una realitat més de la crisi econòmica, social, política i d'ètica que patim. I en molts rostres particulars es barreja amb d'altres realitats aspres. Es necessiten accicons i respostes.

Pressió social: visualitzar i socialitzar el problema amb accions al carrer, amb interlocució amb els partits polítics i les institucions, amb la protesta i amb la proposta, com estan fent les plataformes i és el cas de Mataró. Pressió judicial: a través de demandes individuals i amb les primeres sentències, però donat que són milers i milers de casos, seria bo que actués la pròpia fiscalia. És un cas generalitzat que requereix de la justícia, per depurar responsabilitats i per reparar i retornar el que pertoca. Solucions polítiques: amb l’arbitratge inclusiu, universal i gradual com proposa la Plataforma Estafa Banca, no limitada a un percentatge ni pacial (com pretén el Govern).  No es pot considerar titular de preferents ni d’accions a persones que han estat enganyades. I  l’arbitratge no es pot deixar en mans exclussivament de l’entitat perquè han perdut tota confiança; ha de ser un procediment públic de mediació que vetlli pels interessos dels ciutadans afectats.

Un cop més la política és la que hauria de mediar en benefici dels interessos ciutadans i col.lectius.